Veire los reportatges videò Fotòs de l'article Estampar l'article Acuelh Barratz aquela fenèstra Veire los reportatges videò Estampar l'article Acuelh

Discors de Jean-Claude Dugros


Genta reina, Senher capolier, Cars confraires, Amics felibres, Cars amics, Cars confraires,

Quo es emb una prigonda reconeissença qu’ai acceptat l’onor que me fasetz de me nomar majoral del Felibrige.

Tene a vos adreçar a tots mos pus francs mercejaments per aver portat vòstra chausida sus mon nom, après tant d’illustras personalitats dau Perigòrd e d’endacòm mai a qui pense en aquel moment : Chabaneau, Chastanet, Benoit, Lavaud, Fournier, Miremont, Monestier... e tant d’autres. Aurai tanben una pensada per Loís Dejean, mon predecessor.

Me veiquí donc dins la granda familha dau Consistòri del Felibrige. Una granda familha onte los parents de pròches e de luenh se tròban dins tots los ranvers de l’Occitania : Auvernha, Gasconha, Lengadòc, Lemosin, Provença. Serai pas despaísat. Emb Daniela, nòstras raíces son gasconas, lengadocianas, perigordinas, e benleu d’endacòm mai, qual sap ?

Tene tanben a vos dire que per ieu, aquela ceremonia representa pas un simple ritual, mas bien un eveniment e ne’n mesuri plenament la richessa simbolica. Los signes e las insignas que i son associadas son en efect cargadas de sens.

E sei plan conscient que lo titre de majoral es pas una recompensa, es pas una medalha e que tot vai començar uei.

M’avetz distinguit dins la disciplina de las lengas. Dempuei l’origina de la lenga occitana, ensenhament e universalitat van ensemble e los sabers an per vocacion d’esclairar lo monde.

Cars amics,

Nòstra lenga es en situacion de dangièr. De reanimacion en suenhs intensius, ne’n acaba pas de crebar. Per aquò mai d’una rason, mas ne’n vesi doas principalas :

Una pèrda de consciéncia lingüistica dels locutors e un « anti-occitanisme » que serà ajudat per una politica jacobina tre la revolucion, puèi colonialista, que se manifèsta per una politica lingüistica imperialista.

Encara uèi d’unes Occitans emplègan lo mot de « patois » o de « lenga regionala ».

Non, la cultura occitana es pas una cultura minoritària, es pas una cultura regionala. « L’idiome méridional », la lenga del Miègjorn, es la denominacion d’una ideologia sucursalista francesa que d’autre part se farà portaira de la grafia francesa aplicada a la lenga occitana e demòra estacada ideologicament a la de « Midi » per designar lo País d’Oc.

Veiquí çò qu’escriviá Michel Chadeuil fai qualques temps : « Considérant ce que l’on entend généralement par ce mot, je refuserai avec la plus grande énergie l’étiquette d’écrivain régionaliste. Tout d’abord, qu’est-ce qu’une région ? La région n’existe qu’en fonction d’un centre mythique par rapport auquel il faudrait se définir. Je refuse l’idée de « région » car je refuse de voir la réalité qui m’entoure au travers de la référence fournie par une prétendue capitale intellectuelle qui, étant arbitraire et artificielle, ne peut fournir que des références arbitraires et artificielles. Je ne suis pas un écrivain régionaliste car je ne me définis pas par rapport à Paris. Je ne suis pas l’écrivain d’une sous-préfecture. Je ne suis pas l’écrivain d’une région. Je suis un écrivain d’ici, un écrivain de ce « pays » - et j’emploie le mot « pays » dans son sens occitan. Je n’oublie pas que l’habitant du pays est le « paysan » et je n’oublie pas non plus que « païen » est un doublet de « paysan ». Je ne suis pas un écrivain régionaliste, je suis un écrivain païen. Et en quelle langue tout cela pourra-t-il se dire ? Il y faut la vraie langue du pays, celle qui a été le plus longtemps l’instrument et le support de cette culture dont on s’est imprégné. Pour moi, occitan, cette langue ne peut être que l’occitan. Mes rapports avec mon pays sont des rapports sensuels, irrationnels, érotiques... J’ai besoin d’une langue avec laquelle j’aurai des rapports sensuels, irrationnels et érotiques, une langue de liberté. J’ai besoin de mots capables de dire ce que j’ai à dire, de noms capables de désigner le moindre objet de mon environnement, des verbes capables de rendre la moindre nuance de mes gestes, des dérivés capables de donner au nom les diverses impressions que je ressens face à l’objet... Il me faut des mots concrets et qui cependant animeront la matière, je veux dire des mots chargés de tout l’animisme primitif du « pays ».

Lo « patois » a pas de gramatica, pòt pas dire tot – doncas es pas una lenga de cultura - e es un parlar bastard, un barrejadís d’autres parlars, italian, castelhan o degenerat del francés. Lo « patois » es doncas un parlar somés linguisticament, politicament, culturalament, socialament e economicament. Demòra un parlar qu’a pas de nivèls de lenga. Lo « patois » demòra sur la talvera (P. Gardy) Lo concèpte de « patois » apareis dins un procèssus istoric de destruccion d’una fòrma lingüistica. Comença per la substitucion volontària, al nivèl de l’escrit administratiu e literari, de la lenga del rei de França a l’occitan. Puèi vendrà la depreciacion sociala, lo mesprètz qu’engendran la vergonha e la pèrda d’identitat culturala e sociala. Laidonc l’ideologia de l’unitat nacionala – de l’estat dominator – espandís una cultura novèla ont las lengas minoradas passan al concèpte de « patois ».

Aquela denominacion de « patois » plan utilizada pel ministèri de l’Instruction publique, fai part de l’ideologia de destruccion de las lengas. Las practicas lingüisticas contra los patois – transversalas a l’escòla de la Republica e a la Glèisa catolica – an d’assegurar la lenga de l’autoritat, una lenga unica per una concepcion unica del monde. Los patois son doncas considerats coma subversius e devon desaparéisser que son de « patois ». Aquelas concepcions se tòrnan trobar encara uèi dins los discorses de Bertrand Poirot-Delpech e de Hélène Carrère d’Encausse (Véser lo jornal Le Monde del 25-12-02).

Pels lingüistas, los patois son per morir ; per de rasons mecanicas, naturalas, practicas d’extension sens jamai considerar que la situacion es la frucha d’una egemonia politica e sociala. Pasmens, es possible lo cambiament de « l’estat de patois » e lo passatge a « l’estat de lenga » per un processús de recuperacion volontària de la lenga.

Veiquí çò que dit André Martinet :

« Une situation patoisante peut également être éliminée du jour où le parler local, ou une forme très voisine, acquiert, aux yeux de ceux qui le pratiquent, un prestige suffisant pour renverser le courant qui tend à le priver de son autonomie au profit du parler général : un parler flamand de la France du Nord reste un patois tant qu’il ne se maintient que du fait de l’inertie de ceux qui le parlent ; il devient une variété de la langue néerlandaise chez ceux qui le veulent consciemment comme tel. »

Laidonc, parlem pus de patois mas d’occitan, de lenga d’òc. Aiam pas paur de dire « lenga d’òc » o « occitan ». Quilhs mots son pas de las insultas.

E dins tot aquò sèm ben dins la dralha del Felibrige, la dralha enginjada per Frederic Mistral. Per delà Mistral lo visionari, l’umaniste, lo federator, qual es lo sens de nòstra batèsta, qualas son las valors que nos cal desfendre ? Mai qu’una valor es quitament un sòcle de valors intangiblas onte sem tots ligats : nòstra faiçon d’èsser, nòstra faiçon de viure, quo es nòstra ecologia, sens frontieras, sens limitas artificialas nonmàs administrativas, impausadas. Aquela tòca quo es pas un replec, un retorn en darrier, quo es una dubertura. Volem pas èsser las victimas de la mondialisacion, mas a l’encontrari, los grands beneficiaris. La mondialisacion, la volem cultura duberta e universalista, marcada per lo respect de la civilisacion de l’autre.

França se vòl lo pòrtaparaula en Euròpa e dins lo monde daus drechs de l’òme e de la diversitat lingüistica e culturala. Fòrt bien ! Pasmens, sul territòri francés, la situacion legala es catastrofica per tots los que vòlon trabalhar en favor de la diversitat lingüistica. La transmission de l’occitan es menaçada per l’abséncia d’una politica positiva per son desvolopament. Uèi, si la França pausava sa candidatura a l’Union Europenca, se veuriá refusar son adesion, fauta de la ratificacion de quilhs textes, exigit daus noveus candidats.

Nosautres trabalham per la lenga occitana. Volèm crear las condicions de son desvolopament. Trabalham pel restabliment de la transmission de l’occitan. Trabalham tanben per totes los que vivon en Occitania e qu’an lo dret de conéisser la cultura occitana. Trabalham per que la lenga occitana pòsca viure coma una de las lengas ofèrtas a l’umanitat.

Per aquò, sul territòri ont se parla la lenga occitana, cal crear un environament favorable a l’ensenhament de la lenga e dins la lenga. Cal que lo contèxte legal siá favorable a la creacion en occitan, a la preséncia de la lenga dins los mediàs audiovisuals e escrits, a l’emplec de la lenga dins la vida publica e de segur al restabliment de la transmission familiala.

An volgut eradicar las culturas regionalas, las escafar, las escanar coma Simon de Montfòrt lo faguèt al paure vescomte Trencavèl dins son castèl, coma l’Inquisicion clavèt nòstres aujòls catars al Mur, mas uèi podem dire que la cultura occitana viu, avança. Una cultura viva es una cultura que crea. Tots los ans, eissaiam de fargar una felibrejeda novela mas totjorn respectuosa de nòstras tradicions. L’objectiu quo es la transmission e lo desvolopament de lenga, pas la creacion de museus.

Escriure, far de publicitat per la lenga, l’ensenhar, l’espandir, la sociabilizar, veiquí nòstre prezfach.

Albert Camus disiá : fau èsser fòl per s’ocupar de la condicion umana, mas se’n ocupar pas quo es una laschetat. E be ! nosaus, sem beleu fòls de s’ocupar de la cultura occitana, mas seriá tanben una laschetat de se’n ocupar pas.

Non lo tuaram pas, l’aubre vielh de Marcela Delpastre :

L’aubre vielh, que diriatz que jamai lai tornarà montar la saba, talament la ruscha es crebada, la raiç curada de vermes que tomba en pouvera per lo mitan.
Jamai vengut l’estiu, n’aviá balhat tant de fuelhas, ni de flors tan perfumadas.
e nos en sovendrem de sa frucha mai de son ombra.
Per lo tuar, ‘queu país, tant que parla sa lenga en flors de l’aubre vielh, non n’es pas naissut lo chaçador.

Delpastre, Boudou, Rouquette, Manciet. Ò ! Los mots de nòstres grands parents – que lo monde apelavan patois – pòdon servir a escriure de la literatura. E quala literatura ! Autors occitans ? Mas non ! Autors universals que escrivián en occitan.

Lo Felibrige es mai que mai una filosofia ; nos engatja, non solament a desfendre e a mantener nòstra lenga vernaculara e la cultura que ne’n resulta, signes visibles de nòstra personalitat, mas tanben a afortir nòstre drech a la diferéncia en nos endralhant, emb fisança, devers un avenidor capable de préner en compte nòstra propra identitat. Anam nos botar au trabalh còp sec e coma pas veire un simbeu dins quela ceremonia que se debana uei a Nuòuvic.

Nuòuvic, un endrech de referença. Beucòp d’eveniments ligats al Felibrige e a la lenga occitana se son debanats dins quela vila. Doas felibrejadas, doas reinas, una reina dau Felibrige, un secretari generau dau Bornat, un mèstre en gai saber, un majorau e un fum de felibres. E dempuei mai de trenta ans, un grope tradicionau de qualitat, Los Leberons de la Dobla. Vos zo dise : Nuòvic es un endrech de referença per la cultura nòstra.

Es tanben per aquò qu’ai damandat a qualquas personas de botar lo costume tradicionau ; desser la lenga, la literatura es a l’onor, mas voldriá i associar lo trabalh de tots los gropes tradicionaus dau Bornat que ilhs tanben fan un trabalh remirable per la sauvagarda de nòstra cultura.

E aurá, voldriái me virar vers un òme a qui devi tot. Es aquí amb nosautres. Aquela cigala es un pauc la siá. Aquel òme m’a aprés l’umilitat, la rigor, la paciéncia, l’amor dau trabalh bien fait, lo respect de l’autre... quand zo meritava ! Reconéisser lo bon trabalh, zo dire quand lo trabalh es pas bon. Aimar pas los turiferaris, los encensaires. Per tot aquò, un grand mercés, sénher Bernard Lesfargues.

Senher capolier, senher president dau Bornat dau Perigòrd, podetz comptar sus mon engatjament, sus ma fidelitat e sus mon devoament per lo Felibrige e lo Bornat.

E coma se plasiá a zo dire nòstre regretat Jean-Claude Pouyadou, eu tanben dau ranvers de Nouòuvic : Perigòrd, ten-te fièr !

Discors de Jean-Jacques Elias
Biografia de Jean-Claude Dugros
Article
Copyright (c) Ferrassie-TV 2006 Fotòs | Somari